Avui, companys, l'humor no el posem nosaltres sinó aquest astrafolari personajillu auto erigit en bufó major de la casa gran per mèrits propis amb el seu pedant i lamentable sentit de l'humor. Pensem que passar de jefe de caixer automàtic a bufó municipal en un plis plas com qui no vol la cosa, té molt de mèrit, i així li ho reconeixem. Escolteu-lo i rieu, rieu, que l'acudit s'emmarca dins del més pur estil consistorialesc.
A la vora de la mar
van rient les cases blanques...
L'amor passa, I xiscla el vent
rossolant les arrecades...
Ai, poble emblanquinat¡
Ai, Malgrat, vila estimada!
(Lluis Garriga)
Cuando eras solo Malgrat
eras una villa hermosa,
con una labra preciosa
desde tu monte a tu mar.
Pero vino a suceder,
que la suerte cambió
cuando el turismo llegó
y el sol se empezó a vender.
Llevada por la ambición,
el alma del mercader
hizo su "Agosto" a placer
vendiendo rayos de sol.
Los fabricantes fulleros,
(y los alcaldes barrueros)
al encontrar mejor fijo
que el estraperlo de hilo,
se metieron a hoteleros.
Fué un turismo sin riqueza,
de baja escala social,
de "souvenirs" de a reál
de aguardiente y cerveza.
Sin concierto ni recato,
a manera de cuarteles
fueron floreciendo hoteles
para el turismo barato.
Y el ayuntamiento aquel,
mas que ayuntamiento era (y es),
visto de cualquier manera
una casa de burdel.
Allí todo se aprobaba,
ya fuera tuerto o derecho,
a todo se "echaba pecho"
cuando el dinero sonaba (y suena).
Camisa azul y sotana
figuraban en la lista,
sin Ridruejos idealistas,
!con belitres de peana!
Picaros y oportunistas (siguen ahí)
y curas arrepentidos (sigen ahí)
estaban allí metidos
haciendo gorda la vista.
Y hablando de vista gorda
y de "ciertos" rumores,
de escandalosos amores
de maculosa deshonrra.
Y aquellos santos "varones"
de misa y de comunión,
que aquél adúltero amor
nunca les causó rubores.
Y todo así fué creciendo
sin concierto y sin razón,
sin moral ni amor a Dios
fué el comercio floreciendo.
Malgrat, que a cambio "de Mar",
perdiste el alma del "Ser"
y aquel humilde placer
de ser Villa y nada mas.
Eras una Villa noble
con labradores ufanos,
pescadores y artesanos,
gente rica y gente pobre.
Cuando algún hijo moría,
iban todos con amor,
a compartir el dolor
pues todos se conocían.
¿Que se hizo de tu cantar?
¿Tus sardanas que se hicieron?
Se siente aquí forastero
el mismo San Nicolás.
Ya no es tu nombre el que era
ni tus calles como antes
con lunas y con romances
con sardanas y verbena.
Te llaman Malgrat de Mar,
y ya no eres Villa hermosa,
ni tu labra es ya preciosa
al dejar de ser Malgrat.
Pedro - 1968
10 comentaris:
És curiós comprovar que l'única que entén l'acudit i li riu la gràcia és la seva jefa i col·lega en el viatge.
Quina en barrinen ara?
Bé, el bufó té disculpa. Què ha de fer l'home si la filla li treballa a la casa? Riure i riure a la nostra cara, no?
Sobretot lliçons de bon fer és el que farà ell i la tropa. Ensenyant a nivell internacional com col.locar fills a dit a l'Ajuntament, fer viatges de gorra, pagar despeses als diputats del psc, etc...tot un exemple de república bananera.
m'he quedat sense paraules. im-pressionant l'últim comentari del senyor puignou
Això de senyor ho dius amb ironia, no?
Per a mi de senyor només en té la disfressa i sí li treus aquesta, és queda en miserable...
Algú sap i ens pot aclarir si l'acudit va ser espontani o el va llegir, es a dir, el portava preparat?
però comés capaç de fer esment alviatge a Marroc on hi ha anat pagat amb els calers de tots! estic al·lucinant, no hi ha vergonya! a sobre s'ho agafa amb broma. Que aprengui a fer acudits, i no bromes de mal gust
Esto es dictadura de estos bananeros que goviernan.
Con la cara del Malgrat tot quedaria mejor, son igual de pallasos
aquest personatge fa tufillo de fatxa disfressat de bon rotllo.
És ben bé que ón no hi ha educació!!!!El viatge virtual l'està fent ell per l'Ajuntament i massa econòmic no ens resulta a nosaltres, els pagadors d'impostos, això sí sa filla col.locada a prop de casa, això és virtualitat, realitat o emfotrese'n de tothom a la cara?
Publica un comentari a l'entrada