Unitat de delictes medi ambientals, juajuajuas!!!

"La policia local de Malgrat intensifica les detencions"

Algú se'l creu?

Opinions de l'oposició

Perquè creiem que és una autèntica vergonya que el nostre Ajuntament destini un diminut espai del seu vergonyós pamflet propagandístic “Butlletí informatiu”, que paguem entre tots i només el reben uns quants, a parlar i exaltar les seves pròpies proeses consistorials limitant l'espai d'opinió dels grups de l'oposició, que no oblidem també són ajuntament, a tres cinquenes parts d'una pàgina incloent-hi alhora en el butlletí espais de publicitat quan aquest podria destinar-se a augmentar el migrat espai de que disposen els tres partits de l'oposició per exposar el seu parer i mantenir així informat al poble de quina és la feina que fan i que sovint passa desapercebuda, volem incloure aquestes breus aportacions al nostre blog amb voluntat d'ampliar-ne, en el possible, el seu abast de lectura.

Propostes del grup d'ERC esquerra

Durant els mesos de febrer i març, ERC de Malgrat ha fet, entre d'altres, les següents propostes:

-Recorda a l'alcaldessa que fa dos mesos va demanar-li que convoqués a tots els grups municipals per tractar la situació de l'empresa Henkel a nivell municipal (econòmic, urbanístic, etc). Fins el moment, l'alcaldessa no ha convocat cap reunió per parlar-ne.

-Presenta al·legacions per millorar el plecs de condicions per la concessió de la gestió de construcció i explotació de la futura piscina coberta i sales per activitats esportives

-Donar suport a una consulta popular per decidir si Malgrat vol una ARE (Àrea Residencial Estratègica).

-Demana que els plafons per penjar cartells informatius de recent instal·lació al municipi, es puguin aprofitar per les dues bandes.

-Dóna suport a una moció promoguda per la colla de Diables Ratpenatslnfernals en suport a la cultura popular i tradicional catalana amb l'ús de materials pirotècnics.

-Proposa millores al projecte de remodelació del Barri Antic (Peixateries, plaça de l'església, plaça Pau Casals, etc.

-Presenta una moció perquè Malgrat tingui una Escola Oficial d'Idiomes (EOI), que PSC i PP rebutgen.

-Presenta una moció de suport a la Plataforma PROU, per a l'abolició de les curses de Braus.

Aquesta i moltes altres propostes les podeu trobar al lloc web d'ERC

CiU i la remodelació del nucli antic

A ningú se li escapa que el nucli antic de Malgrat reclama una actuació urgent. En la transformació del centre no s'ha actuat amb la diligència suficient, i aquesta dilació la pagarem molt cara. Ara, amb les pitjors perspectives econòmiques, hem d'afrontar la part més delicada del procés: la remodelació urbanística integral que canviarà notablement la cara del nucli antic i de manera definitiva el centre del poble. Des de Convergència i Unió estem convençuts que la inversió pagarà la pena, i que actuar ara és una bona decisió tot i l'escenari de crisi. És fonamental que el nucli antic segueixi fent la funció de peça central del sistema urbà local, perquè enlloc es pot trobar l'essència d'un poble com al nucli antic. També volem evitar, en la mesura del possible, convertir la remodelació del nucli antic en un camp de batalla política. EI nostre grup ha participat activament en el projecte. Hem fet aportacions que podreu trobar a la nostra web (www.ciu.cat/malgratdemar). Hem defensat un projecte integral amb l'objectiu de recuperar el centre històric, retornar-li la centralitat, respectar la identitat, el patrimoni històric, així com la peculiar estructura i trama urbana de l'àmbit. Hem fet suggeriments sobre els materials, l'enllumenat, la mobilitat, i el tractament del mobiliari urbà. Algunes propostes han estat incorporades. També hem proposat que l'actuació urbanística s'acompanyi d'incentius fiscals pels veïns, ajuts puntuals per rehabilitació i pintura de façanes i un programa específic de dinamització econòmica i cultural del centre. Aquestes propostes no s'han incorporat, per ara. Tenim clar que un autèntic projecte de remodelació no pot ser només "pedra i bancs". Ha de ser també "gent i activitat". Serem insistents.

ICV Respostes a la crisi des de l'Administració Local

La crisi econòmica per la que travessa el nostre país ha fet aparèixer un nou perfil d'usuari de serveis socials: unitats familiars amb tots els membres a l'atur, amb prestacions i subsidis molt per sota dels seus ingressos anteriors i amb un important endeutament familiar o si més no una forta càrrega de despesa per l'habitatge habitual. En aquest context tan excepcional, la primera tasca de l'administració local té una doble vessant: per una banda, escoltar a la ciutadania i detectar les seves necessitats sobrevingudes per la crisi, més bàsiques i, d'altra banda fer propostes de polítiques de xoc per tal d'encarar-les exigint, això sí, "anar de bracet" amb la resta d'administracions públiques, garantint que cadascuna compleixi amb els seus deures i competències. S'ha de racionalitzar la despesa local, alliberant recursos econòmics. Cal realitzar un esforç important de reducció de la despesa ordinària que es consideri "menys imprescindible" i que no afecti directament a serveis directes a les persones, incrementant les disponibilitats municipals per cobrir les emergències socials. Amb el desplegament de la legislació dels Serveis Socials, els municipis tenen, han tingut i tindran un conjunt de competències directes a exercir i que en temps de crisi són encara més necessàries. Accions com garantir ajuts de suficiència, d'alimentació, d'urgència social, per famílies i infants, o el servei d'ajut a domicili són competències bàsiques dels serveis d'Atenció Social Bàsica, dels serveis socials municipals i/o comarcals. En aquest sentit cal que les polítiques socials de Malgrat de Mar, donin un salt de qualitat, i es reforcin encara més. Un salt que caldrà donar-lo des de la innovació i la modernització. Un salt que cal alimentar amb noves idees i amb molta reflexió.

Encíclica* Conxitorum en el 18è. any del seu pontificat

De nou i de la ma d'aquesta gent de la secta PSOE, creadora de tsunamis econòmics i trencaments socials integrals, executors de conceptes reduccionistes empírics tant avançats com és ara i aquí a casa nostra la democràcia indirecta que practiquen, és a dir fer durant quatre anys seguits el que els hi rota sense donar explicacions de res, veiem com pontifiquen i pretenen adoctrinar-nos en que tots hem de fer actes de constricció i lluir novament bona cara al mal temps i al mal rotllo que amb persistent afany i provada eficàcia han aconseguit crear amb les seves astutes intervencions en tots els àmbits de la convivència social.

Éssers superiors que s'autoqualifiquen d'obrers i que amb les seves barroeres encícliques teològiques gosen fins i tot donar lliçons d'ètica i comportament als soferts treballadors que amb sous de 620 € al mes estan fent possible que una colla d'inútils percebin sous estratosfèrics sense saber ni tant sols d'on surten aquests diners. D'això en diuen el miracle socialista, la promoció dels més inútils al més alt rang de la piràmide social amb un discurs noètic on el coneixement intuïtiu n'és la norma i el peripatetisme oratori el símptoma més clar. Grans especulacions, grans requalificacions, grans desqualificacions, monstruositats urbanístiques arreu, trinxaments territorials i messianisme social a dojo són les característiques pròpies del socialisme a casa nostra, PA-TÈ-TIC!!! Tots els enzes del poble, voteu de nou socialisme i us quedareu definitivament en pilotes.

Un ressorgir més fort per a les persones

La majoria hem sentit parlar del pla ZP. A alguns ens ha semblat bé com a pla de xoc, d'altres l'han criticat per ineficaç o per enveja de competències administratives. Cadascú ha dit, mes que el que pensava, allò que convenia dir. Sigui com sigui, a TOTS els ajuntaments ens ha vingut de perles. Alguns ja teníem projectes i d'altres es varen afanyar a redactar-los per poder-se acollir al pla.

A Malgrat teníem a punt el camp de futbol, una demanda de feia temps, a la qual hem pogut incloure l'arranjament de la zona verda de davant del pavelló Germans Margall. Els diners atorgats ens h¡ quadren de ple, tant econòmicament, com en el temps, ja que les obres han d'estar acabades al 2010. 3158 mil euros no estan gens malament. Tant de bo es fes una cosa semblant cada any, directament als ajuntaments, ja que la demanda directa de totes les necessitats recau sobre la taula de l'alcalde o alcaldessa de cada població. Davant la situació creada, a l'Ajuntament, com ja us deia a la revista anterior, la situació econòmica que hem gestionat ens permet fer mes inversions per ajudar a pal·liar la crisi que estem patint.

Per això hem arranjat les rajoles trencades i malmeses del Passeig Marítim. Per això farem un petit local amb sanitaris adaptats a la plaça del Camp de la Figuera perquè el puguin utilitzar els que juguen a petanca i el comparteixin amb l'Associació de Veïns de Malgrat Sud. Per això volem ampliar la vorera de davant de l'escola Chanel, com ja vam fer amb la del davant de les escoles Fonlladosa, per donar mes seguretat a l'entrada i sortida dels alumnes. Per això arranjarem també les escales del carrer d'Hug Descolomer, actuació que va lligada a la llei de barris. En totes aquestes obres es vol tenir en compte la incorporació de gent en atur de Malgrat, tot i que som conscients que tot el que fem es poc per ajudar a pal·liar la situació que estem vivint.

No poder solucionar totes les demandes de les persones que s'acosten a l'Ajuntament buscant una resposta, és el pes mes dur que et cau a sobre com una llosa, i sents una gran la impotència. La situació és molt complicada, la crisi econòmica i financera que estem patint és de les mes dures per dues raons: una, per la gran bonança dels últims anys que ens ha fet creure que tots ho podíem aconseguir tot; i l'altra, perquè la mateixa situació ens ha portat a una societat desestructurada i desarrelada de la terra i de la família, que en la majoria de casos son les que mes pateixen el que estem vivint.

Seria molt llarg intentar explicar el perquè hem arribat a aquesta situació. El que sí que crec és que ens cal una acte de constricció de tota la societat, de TOTA, sense excepció, com ens deien abans. Hem volgut estirar mes el brac que la manega i ara ens adonem que la camisa ens va curta. Davant d'aquesta situació, situació que ens afecta a tots, només ens queda l'ètica per poder sortir d'ella, fer-nos tocar de peus al terra i pensar que no ho farem més, cosa difícil ja que som els únics que ensopeguem dues i tres i quatre vegades amb la mateixa pedra. Però com deia, només l'ètica ens pot fer sortir airosos i amb la lliçó apresa. Quan parlo d'ètica em refereixo a la de tots. Als empresaris, que no aprofitin per acomiadar treballadors i tancar l'empresa si vertaderament no és una situació extrema, o per no pagar els seus deutes o no parlar amb els treballadors per arribar a acords que perjudiquin el menys possible a tothom. Als bancs i caixes, que renovin o facin una moratòria o carència, sense abusar de l'interès, en els pagaments de les hipoteques de les persones que han complert amb els seus compromisos i que aquestes no es vegin assetjades per les amenaces davant la impossibilitat de pagament. Als col·lectius que no veuen amenaçat el seu lloc de treball, que no malgastin, però que no es retinguin més del compte , ja que l'economia és una roda i tots hem de fer que l'engranatge funcioni.

L'Estat que parli clar i que digui la veritat, que no hi haurà feina per a tothom, que a la majoria dels treballadors no ens està permès fer dispendis descontrolats, que s'ha de treballar per la vida laboral i la cobertura social amb justícia i no podem confondre les ajudes amb la caritat o la dependència. Els sindicats que lluitin per les millores socials dels treballadors, però també amb responsabilitat. Els ajuntaments, que vetllin per la despesa pública i pel compliment dels pagaments puntuals per no ser còmplices de la morositat empresarial. Les autonomies que racionalitzin la doble despesa que tenim en la gestió i donin recursos i competències als ajuntaments que són els que donem la cara. A les persones que tenen recursos suficients, que es desprenguin una mica del que tenen que de ben segur es sentiran solidaris, no de paraula sinó de fet. Les persones que tenen pisos de lloguer que siguin generosos i que abarateixin o facilitin els pagaments. Els mitjans de comunicació que parlin de la crisi, però també que parlin dels sectors que funcionen i que transmeten esperança. La jerarquia de l'Església que parli i orienti, però que no crispi la societat amb debats morals o legals. Que parli de comprensió, d'amor i de justícia, que és el que li toca.

La crisi té moltes conseqüències, des de la paralització de la persona humana, fins a la afectació psicològica que comporta la desestabilització de les famílies i d'altres de més imprevisibles.

Si ho fem bé, la crisi pot comportar un ressorgir més fort per a les persones. Feia molt que no veia pares i fills junts demanat ajuda, mares angoixades pel futur dels seus. La necessitat uneix, el diner ens enquista, ens deshumanitza i ens desuneix. La lliçó es per a tots, tan de bo sapiguem treure'n profit!

Conxita Campoy i Martí Alcaldessa de Malgrat de Mar

alcaldia@ajmalgrat.cat

_________

Encyclia, del llatí “embolicar en cercle”.

Sapastres enllardats i irredempts

Altre cop tenim un exemple més d'allò que sovint diem sobre aquest equip de govern de que ni esforçant-se molt són capaços de fer les coses ben fetes i a la primera, com sinó s'explica que la regidoria de medi ambient hagi pagat 3.194 €, d'un total de 12.788 €, per a la col·locació de setze plafons informatius tenint la certesa que als pocs dies de fer-ho serien totalment insuficients i caldria afegir-hi un plafó al dors dels que ja han col·locat, calia fer-ho en dues fases per l'alt cost que representa o tenien dubtes de la demanda d'espai que tindrien?, en qualsevol cas, tant se val, ens demostren clarament que quan fan una millora no pensen en la millora en si, sinó en els pedaços que de segur tindran que aplicar a la millora en qüestió. Deu ser la sofisticada forma que tenen de divertir-se i passar l'estona i que nosaltres, ingrats malgratots, no sabem apreciar en la justa mesura que mereix. Repassem les oracions de la nostra infància i resem per avançat, ara que podem i tenim temps, que s'apropen obres majors i les incontingències que de segur se'n derivaran poden fer que no donem l'abast per abastar-les totes.

30 anys d'ajuntaments sociolistes

Alerta ciutadans, el franquisme va durar 40 anys i encara arrossega la ferum de la seva patètica eficàcia amb les formes de govern adoptades per aquesta gent que, d'esquena al poble, unilateralment i com en els vells temps es feien les coses, decideixen dotar-nos d'un pla de mobilitat esperpèntic obra d'un visionari, d'una doble via que ningú vol, tret d'Adif i el Valentín i d'un ARE fet a mida perquè constructors i bancs segueixin trinxant el municipi i ho converteixin en quelcom tant divertit per viure-hi com Marbella.
Fins quan viurem en aquest neo-franquisme maquillat de democràcia que aquesta gent representa? No tenen cap vergonya d'exhibir-ho i exhibir-se en pamflets doctrinals com aquest.

I el PPOEaperl'ARE

El conte de la lletera, segona part

Aquests últims anys de pirotècnia creditícia, els partidaris del lloguer immobiliari ens hem hagut de sentir dir de tot, de ximples en amunt. Que, quan hom entrava per porta llogada, els quartos saltaven per la finestra. Que, arribats a jubilats, no tindríem ni uns tristos trenta metres quadrats on deixar-nos caure morts amb la suficiència de qui se sap una ànima propietària. Doncs bé, ara es veu que algú ha començat a treure la calculadora, i, fets quatre números, resulta que la propietat hipotecada, posem-hi a quaranta anys, al final s’haurà alimentat d’una tal quantitat d’interessos i depreciat fins a un punt que, tot plegat, el disgust ja valdria per cobrir el lloguer de mitja vida i quart. Els experts auguren la imminència d’una fluixera de budells generalitzada.

Diuen que a Catalunya hi ha 65.000 habitatges nous per col·locar. 65.442, per a ser més exactes, que en aquest escaig, hi cap tot el meu poble, poca broma. La xifra és el resultat de l’estoc de fa dos anys multiplicat per deu. I mentre tots aquests sostres van criant teranyines i gotelleres, es dóna la paradoxa que tota una generació de jóvens que ja comencen a fer cabells blancs es troben obligats a compartir pisos com adolescents, ajornant amb indefinitud tot de projectes vitals d’aquells que, segons com, no tenen espera. Que a mi encara m’han d’explicar com és que el grau d’endeutament hipotecari no pot sobrepassar el trenta per cent dels ingressos de la víctima, i en canvi ningú no troba el viu al fet que aquest grau de penitència pugi arribar al noranta per cent en el cas d’un lloguer. Potser el conseller d’Habitatge, el senyor Baltasar, me’n sabria fer cinc cèntims d’aquesta feliç regla de tres.

En la foto fixa del ram del totxo, tothom plora. El senyor Reyna, per exemple, que és el president de l’Associació de Promotors de Barcelona, fa dies que s'arrossega per les tv fet un sac de lamentacions, i, a mi, certament, m’ha estovat el cor. Perquè, com diu la dita, dos no construeixen si un no vol, i, atès que la llavor promotora no germina sinó en terrenys receptius a l’adob del mercadeig, la responsabilitat última d’aquest superàvit immoble es deu trobar un pèl més amunt. Ves que no sigui en els consistorials prestatges d’uns ajuntaments que, amb aquella alegria i despreniment, han anat repartint permisos per a alçar tantes parets com cabien entre els marges de les seues contrades.

Per tot això, segur que a hores d’ara no deuen ser pocs els batlles que, travessats pel fibló de la culpa, rebreguen els llençols fins a punta de dia amb els punys fets un nus. Doncs aquesta humil contribuent els voldria proposar una sortida rodona per a redimir excessos pretèrits i sortir revifats del tràngol amb un gruix de vots definitiu: destinin fons públics a adquirir a preu de cost, si encara el val, tot el parc d’habitatges buits amb llicència segellada al seu terme, i posin-los de lloguer a perpetuïtat. A tres-cents euros mensuals la peça, un preu que s’adiu amb la dignitat del treballador, els els prendran de les mans, i en cosa de vint anys hauran recuperat la inversió i sostingut una pètria majoria absoluta. Al cap i a la fi, especular també és això, i al suc d’aquest tracte no hi haurà banc que s’hi resisteixi. Per una altra banda, tota aquesta tropa de promotors que tant s’han afanyat a reblir fins l’últim racó edificable del país, natural seria que per fi poguessin descansar com es mereixen la resta dels seus dies, per allò de la feina feta, que no té destorb, i ja els avisarem quan els hàgim de tornar a menester.

Marta Rojals
Vilaweb - Dimarts, 21 d'abril de 2009

Gestors de fums

Fa exactament un any aquesta gent dedicada a gestionar, diuen ells, amb provada i voluntariosa professionalitat els actius patrimonials del poble varen crear un web anomenat “Malgrat turisme” i a on curiosament dins l'apartat de patrimoni hi faltava la torre del Castell com a element característic i emblemàtic del poble. Al cap de sis mesos i a l'haver estat denunciada aquesta anomalia per part de la regidora d'ERC en un Ple de l'ajuntament, la senyora alcaldessa va prendre el compromís d'esmenar l'error comes afegint a la pàgina web la informació respecte a la dita torre del Castell. Avui, sis mesos després d'haver-ne parlat al Ple, la pàgina en qüestió segueix amb l'absència significativa d'aquest valor patrimonial nostre. Aquí tenim una mostra més de quina és la capacitat de gestió de la gent que governa i del valor de les afirmacions que alegrament realitzen en els plens municipals. De la torre de Can Serra avui no toca parlar-ne de quina ha estat l'acurada gestió que se li ha reservat per part dels ínclits gestors patrimonials durant els últims anys perquè l'actualitat en la gestió municipal està centrada, malauradament avui, en el desgavell que han organitzat amb l'escola de música de Ca l'Arnau i que al ser-ne l'ajuntament els titulars responsables de la seva gestió ens obsequien, un cop més, amb la fefaent proba de cap a on porta l'alt nivell de gestió que realitzen amb tot allò que cau a les seves mans susceptible de ser gestionat i de quines son les prestacions reals que tenen en el desenvolupament de la tasca encomanada pel poble.

Quins interessos s'amaguen darrera d'aquesta última nefasta gestió, quines martingales estan tramant els de la casa gran, hi haurà dimissions d'algun incompetent gestor o seguirem alegrement finançant, com sempre, les barbaritats d'aquesta tropa com si no passes res? Tic tac, tic tac, tic tac...

Bizarra tipologia renfeística

Cal clicar: Click here to start download.. per descarregar l'arxiu d'audio i escoltar-lo.

Encara estem sota els efectes d'un estat d'atordiment agut hores desprès d'haver escoltat a l'ínclit encantadors de serps, multiocupat per vici, parlant dels percentatges d'èxits obtinguts en l'àmbit del qual n'és el regidor responsable per gràcia i voluntat dels membres de la secta a la que pertany. No sabem si el seu to verbalment greu i afectat es deu a la proximitat, encara, de la Setmana Santa o a l'estat místic en que es troba davant la propera inauguració -novembre- de la caserna de policia de la que ell n'és el principal i eufòric promotor. Ens tranquil·litza molt saber que tot va molt bé i encara anirà millor un cop s'amplii la dotació d'agents i puguin fins i tot impartir cursets de defensa personal en la nova caserna. Tenir una dotació de 50 agents policials i no haver posat mai dels mais al llarg dels anys una sanció per ocupació de dues terceres parts de vorera com podem veure a les fotografies que adjuntem, deixa clar la gran desmotivació professional que pateix aquest col·lectiu de treballadors i que de segur amb la prima que percebran properament en funció de l'actitud i dels objectius assolits s'arreglarà i mai més tornarem a veure com impunement els cotxes envaeixen l'espai pensat pels vianants. O no? Ens inspira també molta confiança el saber que aquest estiu la policia municipal -secció delictes ecològics- finalment vetllarà i patrullarà pel cap de la Tordera a fi d'evitar-ne les constants agressions medi ambientals i treballarà per la salvaguarda d'un espai natural protegit que pertany a Malgrat però que, sembla ser, cap membre de govern de l'actual ajuntament i molt menys encara de la policia local sap situar correctament en el mapa. Quan el senyor regidor de conveniència, convivència, seguretat i viabilitat ens exhorta i alliçona, amb la “bizarría” que el caracteritza, sobre els seus profunds estudis tipològics, estadístics i d'ordenances municipals sobre mobilitat, rotativitat, sinistralitat i altres tats, faria bé en creure'ns i ser conscient de que mig poble dorm hipnotitzat i l'altre mig s'està pixant de riure amb els seus sensacionals acudits sobre gestió municipal. Fets, no paraules, diu el seu guru. Doncs això!

De com es prioritza el cotxe per sobre del vianant.

Com moscas a la ...

No teníem cap dubte, després d'assistir fa dos anys a la creació del pacte de la mortadel·la, de tenir al nostre poble unes autoritats capdavanteres en experimentació polític-científica i que pel que podem llegir a l'editorial de dia d'avui de vilaweb, tota la inversió i sacrificis realitzats fins al moment, està donant amb escreix el seu esperat fruit. I és que novament som pioners en recerca i allà on hi hagi una (E) d'aglutinant, hi cauen com moscas a la...

dijous, 16 d'abril de 2009

La coalició de govern basca té majoria a l'Ajuntament de Barcelona (i repicó)

El dia 1 d'aquest mes vaig escriure un mail obert que portava per títol La coalició de govern basca té majoria a l'Ajuntament de Barcelona. Aquell dia vaig rebre alguns correus de lectors que em deien que imaginar una coalició entre el PSC i el PP era una barbaritat i que el cas basc era diferent. Però ahir PSC i PP van demostrar que les coses no eren tan clares. Van votar junts, contra tots els altres, per perquè el govern espanyol conserve la propietat de Montjuïc. I resulta que com que són majoria a l'Ajuntament de Barcelona van guanyar. Repicó.

No és pas la primera vegada que això passa. També van votar junts la moció que reclamava que el govern municipal demanara un domini d'internet .bcn per substituir el .cat, per exemple. En l'un cas i en l'altre, òbviament, els uneix la única cosa que els pot unir: el nacionalisme espanyol i la defensa de l'estat. Que és allò que fa possible que a Madrid vagen degollant-se i a Euskadi es petonegen.

Sí, el PSOE i el PP representen projectes antagònics. Dins el seu país, sí. Però quan es tracta de defensar-lo no. Això els valencians ho sabem de fa dècades, cansats que estem de veure'ls pactar una vegada i una altra sempre contra el valencianisme. Ara però han entrat en una fase superior. A Navarra, impedint el govern de Nafarroa Bai i a Euskadi formant una insòlita coalició nacionalista espanyola PSOE i PP han deixat clar que el retorn de l'espanyolisme és una clau dels pròxims anys i marca l'actual cicle polític. Del Zapatero de l'Espanya plural, no en resta ni la foto. Ara toca més Espanya i més i més. I en això ells no tenen dubtes: units. Els qui no sabem unir-nos som nosaltres...

A l'Ajuntament de Barcelona ho van demostrar ahir. PSC i PP van aprovar que el Ministeri de Defensa espanyol continue present en el consorci que regirà el castell de Montjuïc. Una decisió infame que perpetua la presència dels hereus legals de l'assassinat de Companys en un indret que representa com cap altre la repressió contra la capital de Catalunya. I encara més: sense cap mostra de vergonya van fer que la ministra de defensa tinguera un rang més important que no el president de la Generalitat, car ella serà la vice-president primera i el molt honorable només serà el vice-president segon.

Quan arribarà la campanya el Joan Ferran i la seua colla de putxinel·lis tornaran a fer sonar els tambors advertint que ve la dreta (CiU+PP) i que cal alliberar Barcelona de la carcúndia. Ell ho farà com un ritual perquè el discurs antiPP els ha anat a meravella aquests darrers anys. Però espere que amb això que ha passat a Euskadi i a Navarra, o amb pactes com els d'ahir, la brometa ja no faça efecte. Perquè hem de veure ben clar que aquests dos, PSC i PP, si és per salvar el seu model d'estat no tinguem cap dubte que pactaran. Ací també.

Vicent Partal - Vilaweb

Recollonitzacions ecspanyoles PPOE

Com que som partidaris de que la llibertat sigui plena i sense limitacions en tots els àmbits de la nostra vida, nosaltres trobem d'allò més normal que aquesta gent del barri de Can Palomeras celebrin les professons que vulguin al seu aire, a la seva bola, sempre i quan això no ens representi més derrames ciutadanes al nostre restrenyit pressupost municipal, tipus ampliacions sumptuàries de petanca. Nosaltres, per ser partidaris de la espontània i lliure manifestació dels pobles, les podem entendre bé a aquesta gent i és per això que no dubtem gens en donar el nostre recolzament a qualsevol acte o manifestació de caire folklòric-cirquense que en un futur vulguin emprendre. Dit això, voldríem, modestament i si se'ns permet, aconsellar-los que a fi d'aconseguir el màxim ressò i valoració de les seves activitats dins del municipi de Malgrat, que en properes edicions de la professó no es limitin a fer un tomb només pel seu suburbial i pepoístic barri, sinó que ho ampliïn, amb els corresponents permisos administratius, de manera semblant a com es fa la cavalcada de reis, perquè tot el poble pugui fruir de tant magne espectacle i quedi tothom pasmat en veure el que tenim entre nosaltres en ple segle XXI. També voldríem suggerir-li's que a efectes de situar l'espectacle en el seu context real canviessin el nom de la confraria per el més idoni, creiem, de: “Agrupación de Nuestra Señora de la Paloma y de nuestro Padre Jesús del perdón” per evitar mal entesos sobre l'origen etnològic de tant brillant mascarada.

En properes edicions podrien intentar, a fi de maximitzar l'espectacle i promoure'l a la categoria d'interès turístic nacional, comptant de segur amb la participació i interès del nostre molt il·lustríssim ajuntament, de fer una joint-venture amb el grup Els Comediants de Canet que de segur amb les seves aportacions en la línia dels enyorats artistes Nazario-Ocaña els hi garantiria un èxit aclaparador de la farsa per a timbal i penitents a seques que actualment representa que representen.

De pobles i alcaldes

El éxito del modelo Berlusconi

Hay que verlo para creerlo. Rodeado de escombros y desolación, con ese rostro apergaminado por las cirugías y esa sonrisa de medio lado de los tipos a los que se les da una higa los demás, Silvio Berlusconi se dirige a todos para expresar el momento patético de la catástrofe de L'Aquila y le salen frases como “garantizar a las víctimas hipotecas de bajo tipo de interés” o deben “tomarlo como un fin de semana en un camping”. Berlusconi es uno de esos personajes que no están hechos para que la literatura los trabaje, no pueden describirse, son carne de imágenes en movimiento. Es un espectáculo audiovisual, apenas si tiene algo que ver con la letra escrita. No se le capta en su auténtica naturaleza a menos que se le vea actuar, porque lo suyo es el circo. No hace de payaso, aunque tome cosas de él; ni de trapecista, si bien le entusiasma anunciar los triples saltos mortales; ni tampoco de domador, por más que lo suyo tenga mucho de alimentar fieras. Silvio es, por encima de todo, el presentador, ese individuo de frac que habla y gesticula mientras va dando entrada a los números; el que dirige la fiesta ante el público pazguato y expectante. No creo que haya ningún secreto tras el personaje Silvio Berlusconi, porque todo lo que tiene, ya sea de patrimonio ya sea de personalidad, se puede explicar sin demasiado esfuerzo. Incluso sus actitudes, típicas de un delincuente; su desprecio por la ley y esa conciencia hoy tan celebrada incluso por la magistratura de que el delito de iniciados no paga y que los tribunales al fin y al cabo son lo más parecido a lo que en sanidad se llaman centros de primeros auxilios; se atiende a los casos urgentes con medidas de contención y paliativos, y se revierte luego el paciente a los grandes hospitales para engrosar la lista de espera. Donde sí está la intriga, la polémica, lo inquietante, es en saber quiénes y por qué le votan. En primer lugar hay que contar con el odio hacia una casta política más despreciada aún que los grandes delincuentes. Puestos a elegir para que lleve sus asuntos, mucha gente prefierea un delincuente con años de rodada a un pulpo glotón, discreto y falaz, que va arramblando con el presupuesto en nombre de un partido, de derechas o de izquierdas, eso es lo de menos, porque la diferencia en esto es casi imperceptible fuera del lenguaje, del estilo. El de Silvio Berlusconi es estentóreamente derechista, pero no en una medida tan relevante como los gestos. La palabra no tiene el más mínimo valor si la separamos del gesto. A Berlusconi hay que verlo hablar. La gran fortuna berlusconiana procede del socialismo italiano; sin Bettino Craxi no se podrían entender ciertas maneras de abordar la política o la magistratura o la política exterior de Berlusconi. Crece y se expande a partir de la gran época de los socialistas en el poder. Y yo me pregunto si en una medida similar, nosotros no hemos saltado a la gran burbuja del ladrillo y el fraude y los negocios especulativos gracias a ese periodo económico que iniciaron gentes como Miguel Boyer y Carlos Solchaga, por citar dos ejemplares genuinos de profesionales de la política y la finanza que abrieron una época y un estilo.Eso ayudaría a entender a un tipo de 72años que se comporta como un empresariocircense con los ciudadanos y como un mafioso con sus colegas; que fabrica leyes de inmunidad para sí mismo; que ha comprado a jueces y abogados; que se ha constituido en el más rico del país; que es zafio, vulgar, lenguaraz y hortera hasta el patetismo. ¿Cómo ese hombre puede conseguir una popularidad superior al 55 por ciento de la población italiana, cuna de la insinuación política y de la teoría del Estado, y de la finezza y del compromiso, y de tantas otras cosas como hemos aprendido de la laberíntica clase política italiana desde hace siglos, incluso antes de que se llamara italiana? Pues posiblemente por eso, porque la sociedad ha cambiado y porque la escala de valores de una sociedad castigada por una clase política de rapiña y doblez convierte a la ciudadanía en personajes de Hobbes; te merece más confianza un jefe de estafadores que el sicario de un aspirante. No es sólo que puestos a robar, haya una mayoría que prefiera a unprofesional que a un novato. Ahí no está el peligro. Lo inquietante viene cuando robar no está mal visto si algo de ello revierte luego a los demás.

Lo llamativo de un jefe de Gobierno como Berlusconi no consiste en que la gente conozca y obvie su categoría de delincuente, sino que su categoría de delincuente con grados de veteranía constituya un atractivo político. Y quizá sea esto lo que nos negamos a ver y mucho menos a admitir. Un ladrón, un estafador, un tipo corrupto, públicamente conocido como tal, representa una opción recomendable para una sociedad donde se admira al gran delincuente y se ridiculiza al robaperas. Es sabido que la casta privilegiada de los diputados en Italia supone tal cantidad de prebendas, desde las económicas –viene a salir por unos 19.000 euros al mes– hasta las de la vida cotidiana, que es lógico que uno no tenga por qué hacer ejercicios de contrición y equilibrio para votar entre un chorizo pequeño o un chorizo grande. Nuestra sociedad, la española, que está mucho menos formada en el juego de la política –Franco solía decir “haga usted como yo y no semeta en política”– tiende a la abstención, porque la política profesional aún no está irremisiblemente desprestigiada, aunque camina hacia allá a marchas forzadas. El alcalde de Alcaucín, un pueblo malagueño de dos mil y pico habitantes, fue detenido y encarcelado por recalificar suelo rústico para que un puñado de empresarios y arquitectos construyeran buenas casas que luego vendían a extranjeros. Un albañil, con dos hijas, también detenidas, pero “todos muy buena gente”, al decir del pueblo, tanto que hasta era “cantaor” y tenía su prestigio en el cante como “Pepe Calayo”, nombre artístico de José Manuel Martín Alba, socialista y alcalde veterano; cinco elecciones seguidas con mayoría absoluta ¿Alguien duda que el tal Martín, albañil, cantaor y recalificador de suelo rústico para su beneficio y el de los suyos, volvería a ser elegido y con mayoría absoluta? ¿Y qué decir de la alcaldesa aragonesa de La Muela, que conforme se forraba aumentaba su número de votos hasta alcanzar la mayoría más absoluta posible? Alcaldesa de por vida de no ser porque una denuncia la ha llevado a la cárcel. María Victoria Pinilla, del Partido Aragonés, toda una estrella que consiguió llevar al pueblo a Julio Iglesias, a precio de vellón, como es debido, pero mientras ella se enriquecía había para repartir y al pueblo le tocaron tres museos y una plaza de toros de alta tecnología. Eternamente agradecidos, la volverían a votar. Miles de ciudadanos, cada vez que pasábamos a la vera de Castro Urdiales, en la entrada de Cantabria desde Euskadi, nos quedábamos pasmados ante aquel derroche de ladrillo que convirtió un pueblo encantador en un agobiante hormiguero. Al fin acaban de detener al alcalde y a su predecesor. Una revisión de los patrimonios de todos los alcaldes españoles, y sus familiares, que en los últimos diez años convirtieron suelo rústico en urbanizable, llenaría las cárceles. Sería una crisis de Estado, porque la mayoría de los ciudadanos están felices, convencidos de que algo les ha tocado en la rebatiña del fraude, de la estafa y del globo inmobiliario. Si no partimos de esto, jamás entenderemos cómo ha sido posible el estruendoso silencio que ha rodeado el informe Auken sobre la economía española en la última década solicitado por el Parlamento Europeo y que presentó recientemente la danesa Margrete Auken. Fue aprobado en Estrasburgo por 349 eurodiputados, con el voto negativo del PP y la abstención del PSOE. En él está escrito que nuestro crecimiento económico era “insostenible”, que alimentamos una “corrupción endémica” compartida por todas las administraciones, “la central, las autonómicas y las locales”, amparadas en una judicatura incompetente y venal. Eso explica el éxito del modelo Berlusconi. Es exportable y fácil de adaptar.

SABATINAS INTEMPESTIVAS

Gregorio Morán - LV - 11/04/2009

Dependència governativa

Mai la vida municipal d'un poble havia estat tant vergonyosament condicionada per les seves esperes de subvencions, homologacions i alimentacions. Perduda tota mostra d'ètica política i personal nomes els hi queda l'estètica per mostrar.

El futur caminar del cranc

Com més voltes li donem al tema més mal de cap ens entra d'escoltar els patètics plantejaments d'aquesta gent de la secta. Resumint-ho molt direm que si fa trenta anys el trajecte Malgrat-Barcelona es feia en 55 minuts, ara amb la nova tecnologia que tenim, amb una via doble que pretenen de fer, i la patrulla de cervells pensants que hi pensen sense parar, aconseguirem, si tot va bé, fer el mateix trajecte trigant només deu minuts més, portentosa mostra de cap a on ens porta la modernitat que ens estan venent aquests venedors de fum i que s'agrupen sota les sigles PPOE (Patètica Patrulla Oportunista Espanyola), selecte col·lectiu de pocavergonyes professionals que només estan al servei de la pasta gansa mitjançant la demagògia més barroera i elemental, talment el seu autèntic nivell com si diguéssim. I del tema d'anar a Girona ja podem treure'ns-ho del cap, segons sembla les dificultats per coordinar la línia de dalt i la de baix son insalvables en vista del nombre de neurones que hi estan treballant, necessitarien pel cap baix una dotació extra de neurones i una nova caserna de planificació viaria de tres milions d'euros, com a mínim.

Futur Malgrat nuclear?

Molt ens temem que de seguir mamant aquesta gent que actualment ho fan no sigui desventurat d'intuir un futur Malgrat nuclearitzat, més tenint en compte que la Conxita es desvincula de les tesis de Zapatero al respecte de l'energia nuclear. El dret diferencial esgrimit per l'alcaldessa deixa clar, un cop més, la seva interpretació heterodoxa de la política, ella està per sobre les opinions del partit al qual serveix, es a dir, no serveix ni al partit ni tampoc al poble, nomes se'n serveix d'ambdós per arribar a la seva daurada i propera jubilació tot rient-se de tot i de tothom. Jejeje, jajaja!

Escàndols a chorro*

En aquest fragment del Ple municipal de precs i preguntes dels regidors, i que malauradament per motius tècnics no tenim gravat amb la qualitat que caldria, varen sorgir dins de l'intens debat entre Neus Serra i Concepció Campoy un seguit d'irregularitats de les que, no per menors algunes, els responsables tindrien que donar explicacions clares dels fets a fi d'esvair qualsevol dubte sobre la seva correcta intervenció, encara que molt ens temem que les respostes que puguin donar al respecte seran tant vagues i lamentables com les que donen, per exemple i des de fa anys, sobre l'etern aplaçament del projecte de la torre de Can Serra.

Festival de bandes de música amb escàndol majúscul i a punt d'acabar com el rosari de l'Aurora com per quedar les autoritats amb cara de moniato (sic) i amb factures virtuals o reals pel mig. Cartells de propaganda en la via pública sense els corresponents permisos administratius saltant-se, sembla ser, les normatives administratives al respecte. Despesa de 6.000 euros, poca broma, en tramesa de circulars per part de l'ajuntament. Compra i criteris de repartiment d'entrades per assistir a l'exitos Fòrum de Barcelona i on tots els afins als socialistes s'estalviaren uns dinerets... Tot això son fets tangibles que situen al PSC com un partit no tant immaculat com pretenen fer-nos creure i que demanen respostes clares i urgents a fi d'esvair les sospites que tenim d'ocultació de fets a la ciutadania i d'us incorrecte dels mecanismes de poder en benefici partidista.

Ens excita d'allò més saber, com va declarar l'alcaldessa, que en aquest nostre poble només s'arreglen problemes en el dos per mil dels casos estudiats, és a dir, calmosament, i d'on s'entén que treballen només per cobrir l'expedient, fent veure que fan i actuant improvisadament sobre la marxa i sense cap rigor ni cap pressa. Piano, piano si va lontano!

I que hem de dir de la petanca, excel·lent mostra d'amiguisme partidista i cara dura espectacular. El colmo vaja!

___________
*Brillant aportació del mestre Viñolas al Ple.

A Malgrat som “raros”

Municipis antitaurins

Que se n'ha de ser d'animal per delectar-se i salivar de plaer al contemplar un espectacle tant primitiu com el d'una cursa de braus i que diu molt poc, o clarament ho diu tot, sobre el suposat avenç de la societat i del molt que encara ens vincula directament amb la fase de barbàrie més primitiva i elemental. Malgrat ist diferent i com era d'esperar, el nostre esperpèntic ajuntament s'ha negat a donar suport a la moció presentada per ERC en pro de la plataforma de recollida de signatures Prou, per a l'abolició de tant macabra i sàdica festa totalment oposada al concepte cultural conegut com a civilització moderna. Malgrat un cop més, es desmarca de les seves poblacions veïnes, Blanes, Palafolls, Pineda i Calella, que sí s'han declarat municipis abolicionistes de les curses de braus, deixant clar que nosaltres, o per ser més precisos, els membres del PPOE estan ancorats en un passat de barbàrie i exotisme etnològic digne d'estudi i del que no tenen cap rubor en reconèixer i sustentar. Aquí tenim clarament l'exponent atàvic-folklòric-nacional que vincula directament als nostres representants legals, la seva sensibilitat i la seva cultura, amb el que coneixem com a gloriosa “Fiesta Nacional” i olé!

S'ha de ser “raro” per ser més animal que els animals i estar-ne cofoi de ser-ho, però clar, estem a Malgrat de Mar, municipi del que fins i tot l'alcaldessa reconeix que som “raros”. La pregunta que ens formulem en vista del que hem escoltat, és de si està prevista la construcció d'una plaça de braus dins del perímetre afectat per l'ARE i de si els carrers adjacents estaran dedicats als grans artistes sorgits d'aquesta gran manifestació artística com son: El Cordobés, El Juli, José Tomás, Paco Camino....... algú ho sap?

Missatge des de el Palau municipal

Nosaltres, els abnegats servidors del PPE seguim estan extraordinàriament satisfets del pacte amb el PSOE i de la gran tasca que realitzem en la nostra regidoria, quina gran idea la de la Conxita de crear el PPOE per donar estabilitat al govern, ens sembla una idea sensacional, i que mai podrem agrair-li prou, juas, juas, juas!!! Tot i que les xifres de l'atur -por lo que yo he leidu- al nostre poble son de les més altes i preocupants de la comarca, nosaltres no n'estem gens de preocupats i breguem amb escreix per aconseguir la plena ocupació de tots els parats del nostre poble, de moment ja hem aconseguit col·locar a un càrrec de confiança que properament podrien ser dos o tres més per donar fluïdesa al molt treball que sembla se'ns està girant. Les relacions amb l'equip de govern son simplement fantàstiques i ens entenem a la perfecció ja que tenim, a més de l'aglutinant comú de la (E), l'afany comú de cobrar molt fent molt poc, objectiu plenament aconseguit en l'actualitat i que pensem millorar encara més de cara al futur immediat a pesar dels molts impediments que ens han posat alguns desalmats, peru buenu, de mument anem fent lu que pudem, que no és poc. Els meus col·legues de l'ajuntament em tracten com una princesa, cosa que em plau molt i em crea la sensació d'estar bubalicòlicament situada a palau. Els àpats, sou, dietes i complements, sensacionals, mai haguéssim imaginat assolir un grau tant alt de satisfacció gràcies als alienats ciutadans malgratencs. També volem agrair les entrevistes que ens fan per Radio Malgrat perquè son molt divertides i ens ho passem molt bé. Això és xauxa!

Apa!, cuideu-vos tots molt que això promet i té que durar molts anys.