D'esclaus, súbdits i púrria

A mig cos de rei

Conten les cròniques monàrquiques i les revistes de senyores ocioses que hi havia una vegada un rei molt 'campechano' que vivia en un regne fustigat per una crisi ecòmica galopant. Un dia, aquest rei, solidari amb les estretors del poble, decidí d'emprendre un seguit de mesures de contenció per tal de donar exemple als súbdits que, amb tanta generositat, contribuïen un any fiscal sobre l'altre a fer que mai no li faltés el plat a taula ni cap altre menester de primera necessitat.

I el conte diu que aquest rei tenia el costum estiuenc de retirar-se, amb tota la familiada, a una segona residència palatina situada en una illa dels seus dominis, on podia evadir-se de la intensa activitat reial i fer bronze a bord del seu iot per poder sortir ben afavorit a les fotos de les cròniques monàrquiques i de les revistes de senyores ocioses. Doncs aquesta vegada que les arques del regne anaven justes, el rei, com que era tan 'campechano' i fraternal amb el poble patidor, determinà en sec que reduiria les hores de navegació amb la nau sobirana, l'estómac de la qual, per fer el ple, s'havia d'alimentar amb 26.000 euros de combustible.

Què us en sembla, nens i nenes? Doncs estigueu atents, perquè això només és el començament: també ordenà d'escurçar el nombre de funcionaris que l'acompanyarien a fer les vacances, i que, per no malbaratar paper, els resums de premsa (que, total, tampoc no se'ls llegiria), ja els hi enviarien per internet. Animat com estava, preceptuà que, a les tant-i-centes cambres de palau, s'hi instal·larien les corresponents tant-i-centes bombetes de baix consum, i que l'aire condicionat no hi baixaria dels 25 graus. I que, el pinso dels gossos, se'l faria comprar a l'engròs a la capital del regne. I que els servents es traslladarien amunt i avall de la finca illenca amb cotxes elèctrics, i regarien la flora abundosa dels seus jardins amb aigua de pluja, inclosos els llimoners, dels quals aprofitarien la fruita per abastar les 'caipirinhas' de les festes d'estiu. No hi havia el menor dubte que les resolucions d'aquest rei eren tot un exemple per a uns súbdits que, manllevant la idea, també les podrien aplicar a les seues depauperades economies.

I narren les cròniques monàrquiques i les revistes de senyores ocioses que, tot això, tothom ho trobà molt bé. Ho trobà molt rebé el president del congrés del regne, que declarà que el rei era 'tan llest' que faria allò que més li convingués. Ho trobà sorprenentment bé un cap d'un partit d'esquerres molt unit, però de la brega, manifestant que els reis tenen dret de fer vacances com tothom (sense precisar quina classe de tothom) i que havien de ser 'moderats en l'ostentació'. I la portaveu del grup de l'oposició parlamentària, que tant urticaven segons quins finançaments, ho elogià a bombo i platerets, proclamant que la família reial es prenia molt seriosament el fet 'd'oferir una imatge d'austeritat', i encara hi afegí l'exemple que la reina del regne, un dia, havia volat amb Ryanair, tota barrejada amb qui sap quina mena de púrria. Amb tot, nenes i nens, no consta en els papers que cap es pronunciés sobre l'operació de planxa i pintura de la jove del rei, la 'doña' princesa, que, qui en dubtaria ara, segur que se la devia haver fet a la Corporación Dermoestética de la cantonada mateix de palau. I ara és quan seria bonic de dir: vet aquí un gos, vet aquí un gat...

Marta Rojals - Vilaweb

divendres, 26 de juny de 2009