L’estafa del PSC

Ens agrada llegir opinions tant assenyades, elaborades i poc habituals com les que fa Àstrid Bierge en els seus articles de col·laboració al Singulardigital.cat. La seva descripció del que és i s’ha convertit el PSC no té palla, va directe al gra. Malgrat de Mar n’és la constatació fefaent d’aquest fenomen de ruptura amb la realitat social que l'envolta i que indefectiblement els portarà a l'abisme per molt que baladregin els seus sectaris seguidors coneguts entre nosaltres com a PPOE Malgrat. L'onze de setembre van demostrar, amb escreix, que entenen ells per poble i on situen les seves prioritats.

El PSC, també a l’extrem

Àstrid Bierge - 21-09-09

elsingulardigital.cat

El PSC, si segueix així, d’aquí a no gaire serà un partit de segona com el PP. El PSC de caire obiolista estimava Catalunya, amb totes les limitacions que vulguis i a la seva manera sotmesa i sapastre però en el fons se l’estimava. La seva ideologia aglutinadora recollia els vots de la immigració espanyola d’esquerres i també els d’aquells catalanistes que creien en una Espanya progressista i federal. Ara el PSC sovint actua com un partit de dretes, i a més, en ell ja no queda ni rastre d’aquest amor per Catalunya, sinó que estima Espanya amb una fidelitat total. Ells critiquen l’extremisme però ells també són un extrem, i això ara ja ho veu tothom. Cada cop, doncs, l’electorat potencial del PSC s’anirà empetitint. La gent amb una mínima sensibilitat catalanista s’ho pensarà dues vegades, abans de votar-los a les properes eleccions. Montilla, Zapatero i els seguicis d’ambdós en són els responsables. A les generals encara els queda molta vida gràcies a la por que fa el PP, però en tot cas els resultats de les eleccions generals no són importants pel destí de Catalunya, que depèn només de Catalunya. Així, a les autonòmiques, cada cop més els votants del PSC seran sobretot els espanyols, els espanyols espanyols, els exclusivament espanyols, com els del PP. I d’aquests, per sort, no n’hi ha tants. Sovint es recorda que l'independentisme no convenç encara la majoria social. D’acord, però l’espanyolisme encara té menys representació. Al mig hi ha molta gent que no simpatitza ni amb una opció ni amb l’altra, però tenint en compte que la tendència és que els dos bàndols cada cop siguin més definits i deixin menys espai per l’ambigüitat, al final tots els indecisos hauran d’acabar triant. No podem estar així per sempre, aquí al final algú haurà de guanyar el torcebraç, i hi ha un sentiment generalitzat -que jo comparteixo- que no queden tants anys perquè arribi aquest final. Encara que el PSC s’acabés reformulant i s’apartés de l’extremisme actual, Espanya no es reformularà mai. Les aspiracions federalistes que el PSC pogués tornar a recuperar, doncs, potser marejarien uns anys més la perdiu, però al final la gent les acabarien associant amb la política-ficció, que és el que són, i el partit hauria de tornar a fer el que ja va fer quan va triar Montilla: triar Espanya. Com que el federalisme és impossible, en l’eix nacional els partits cada cop s’acosten més als pols i cada cop s’hi acostaran més: o Catalunya o Espanya. Cap a on es decantaran els catalans que voldrien una Catalunya sense estat però respectada? No se sap, però l'independentisme té dos trumfos molt importants: Espanya ens roba diners i drets democràtics. A la gent no se la pot estafar eternament, i és per això que jo crec que si fem les coses una miqueta bé, aquesta guerra centenària l’acabarem guanyant nosaltres.