El polític psicòpata necessita crear crisi

"Els polítics de marcat perfil generalment són psicòpates, per una senzilla raó: el psicòpata estima el poder. Servir a les persones per obtenir més i més poder, i les transforma en coses per al seu propi benefici. Això no vol dir, per descomptat, que tots els polítics o tots els líders siguin psicòpates, ni molt menys, però sí que el poder és un àmbit on ells es mouen com peix a l'aigua".

Qui això afirma és el psicoterapeuta Dr. Soler, un dels principals especialistes del país en psicopatologia clínica i referència obligada per a aquells que miren amb lupa a aquestes personalitats atípiques, que no necessàriament són les que protagonitzen fets policials d'alt impacte i al que hem tingut el plaer d’entrevistar per conèixer el seu parer sobre la crisi que travessem i el paper que hi han jugat els sinistres, petits, esquifits, limitats i bocamolls polítics de casa nostra.

Perquè, precisament, la al·lusió no es dirigeix als assassins serials a l'estil d'Hannibal Lecter, el pertorbat psiquiatre de "El silenci dels innocents", sinó a aquelles personalitats que el Dr. Soler defineix com els "psicòpates quotidians". Personalitats especials, però que no només s'adapten perfectament al medi, sinó que també solen estar al nostre voltant sense grans estridències. I més encara: molts solen arribar al cim econòmic, polític i de ple reconeixement social.

La definició que fa el Dr. Soler, membre de l'Associació Catalana de Psicopatologia clínica i considerat una autoritat en la seva especialitat, és que el psicòpata no és un malalt mental, sinó una manera de ser en el món. És a dir: una variant poc freqüent de l'ésser humà que es caracteritza per tenir necessitats especials. L'afany desmesurat de poder i de protagonisme poden ser algunes d'elles. Funcionen amb codis propis, diferents dels que fa servir la societat, i solen estar dotats per ser capitans en tempestes pel seu alt grau d'insensibilitat i tolerància a situacions d'extrema tensió.

A la psicopatia, assenyala el Dr. Soler, no hi ha "tipus", sinó graus o intensitats diverses. Així, el violador en serie seria un psicòpata més intens o extrem que la quotidianitat, però portador de la mateixa personalitat.

-Dr. Soler, com distingir un polític psicòpata del que no ho és?

-Una característica bàsica del psicòpata és que és un mentider, però no és un mentider qualsevol. És un artista. Menteix amb la paraula, però també amb el cos. Actua. Pot, fins i tot, fingir sensibilitat. Un el creu una i altra vegada, perquè és molt convincent. Un dirigent comú sap que ha de complir la seva funció durant un temps determinat. I, acomplerta la missió, se'n va. El psicòpata, en canvi, una vegada que és a dalt, no el treu ningú: vol ser una vegada, dues vegades, tres vegades. No renuncia el poder, i molt menys el delega. Potser vostè recordi a algú així? Una altra característica és la manipulació que fa de la gent. Al voltant del dirigent psicòpata es mouen robòticament, gent que, sota el seu efecte persuasiu, és capaç de fer coses que d'altra manera no faria, que no són conscients d’ésser veritables zombies alienats per la seductora figura del líder psicòpata.

-Com sota l'efecte d'un encanteri, vol dir vostè?

-Són gent subjugada, sí, i fins i tot poden ser d'alt nivell intel·lectual. Aquest tipus de líders no prenen als ciutadans com a persones amb drets: els prenen com a coses. Perquè el psicòpata sempre treballa per a si mateix, encara que en el seu discurs digui tot el contrari. La gent és un mer instrument. No té l'habilitat emocional de l'empatia, que és la capacitat de qualsevol persona normal de posar-se al lloc de l'altre. Les "coses", per al líder polític amb aquestes característiques, han d'estar al seu servei: persones, diners, la famosa caixa, per comprar voluntats. Utilitzen els diners com un element de pressió, perquè fan servir la coerció. La pregunta del psicòpata típic és: com doblegar la voluntat de l'altre? Amb un càrrec, amb un pla, amb un subsidi?

-El clientelisme polític és, segons vostè, una forma de perversió?

-Sí, perquè és un "jo et dono, però tu m'ho tornes, véns a tal o qual acte, em respons com jo et demano". No és un donar desinteressat ni mogut per la sensibilitat de voler ajudar a qui no té. És un ús de les persones per construir el propi poder.

-Això està clar, però què el definiria com un acte psicopàtic?

-Que li està traient a la gent la capacitat d'escollir. El psicòpata sempre ens deixa sense opcions: la gent que manipula pateix un desavantatge econòmica tal que no té altra sortida: o mengo i el segueixo, o no el segueixo i no mengo. La llibertat de les persones és la capacitat de tenir alternatives.

-El líder psicòpata sap que treballa per a ell o creu realment lluitar per una causa superior?

-És molt difícil entrar en el seu cap. Tenen una lògica molt diferent. No obstant això, ho cregui o no, la bandera que utilitza sempre és suprapersonal, més enllà, fins i tot, d'aquest moment. Això es veu bastant, també, en líders religiosos psicòpates, que apel.len a la salvació del més enllà. Altres banderes poden ser la crida al home nou, el projecte nacional, l'alliberament, la raça superior, la Nació, la pàtria. El psicòpata sempre necessita buscar un enemic, per a aglutinar. I, per descomptat, mai dirà: "Treballarem per a mi".

-Què passa amb aquest tipus de polítics en períodes normals, sense crisis agudes?

- Bé, aquí ve el problema, perquè el psicòpata no s'adapta a la tranquil.litat. El necessita la crisi. Ser reconegut com a salvador. A la pau, ell no té paper. No la suporta. Per això les societats liderades per polítics d'aquestes característiques viuen de crisi en crisi.

-I aquest líder no pot canviar? Aprèn dels seus errors?

-No. Sempre és igual a si mateix: la psicopatia és una estructura que no canvia.

-Fins ara, els està pintant com a éssers indestructibles, però algun taló d'Aquiles han de tenir. Quin és aquest punt feble?

-La frustració dels seus plans. Quan aposten per un projecte, posen tot en ell i si no els surt com ells han previst, el psicòpata es desorganitza i comença a fer animalades. És una personalitat controladora. Per això en el moment de la frustració pot tenir actituds absolutament tosques, maldestres. I en aquest punt, la gent veu que fa catúfols, un darrere l'altra, i comença a trencar aquesta unitat, que va aconseguir amb la seva persuasió.

-Vostè diu que aterren al poder i que és molt difícil treure'ls. Algun suggeriment?

-Bé, fan falta un munt de líders dels comuns, normals, o bé un altre psicòpata pesat que se li contraposi. Entre molts aconsegueixen treure el dirigent psicòpata, o, almenys, reduir el seu poder. Una altra cosa és aprendre a no elegir. El psicòpata necessita desestabilitzar sempre les coses, aquí i allà. Per això necessita fabricar crisi. Si un va entenent com és el seu mecanisme, els pot distingir i votar per altres líders, que poden ser molt carismàtics, fins i tot, però no psicòpates.

-Si algun polític psicòpata arribés a llegir aquesta entrevista, es reconeixeria com a tal?

-Per descomptat que no. Acabarà de llegir i els dirà als seus interlocutors: Quina barbaritat; quants psicòpates hi ha donant voltes pel món!

-Moltes gràcies Dr. Soler per el seu estudi i aportació a l'apasionant i, sovint, inescrutable món de la política.