En aquest indret hi havia una vegada una font.

ARTICLES (1.921) Josep Costa i Ribas Pàg. 91

“A muntanya... Pietat i Misericordia” (fragment)

I…mentres tant la font, cantava…cantava…com si l’aigua els digues…”aprofiteume!” i ho féren... doncs, tot de sobte una d’aquelles persones, amb un gest sublim de pietat, agafà un vas, i plena d’amor, va anar donant aigua de la font, a uns lliris que justament estaven plantats, al bell cim de la mateixa, quins contemplant sempre, l’aigua que de la font lliscava...!se morien de set!..

I tot “donant veure al que té set” llur persona pietosa, digué.- “Pobrets! Bé han de beure també les plantes”

¡Oh persona pietosa! ¡Si en el mon tot fos, com Vos, quantes miseries s’evitarien! Quánts n’hi ha que nedant en l’abundància no’s recorden del necessitant!

I aquella acció, va quedar profondament gravada dins mon cor, i del fons d’ell, vareig pidolar un perdó, en aquelles plantes, per mi també oblidades, i vaig desitjar, molts anys de vida, en aquell ser, per llur consol, als necessitats...!

I tot devallant la montanya, mon cor me digué: “N’hi ha molts de lliris, en el jardí de la Vida, que contemplán l’abundància es moren de set”

“Oh...salut...a les persones pietoses...!

(Inedit)
_________________

A Malgrat ja no queden fonts. Es “La nova cultura de l'aigua” diuen, però no parlen de demografia assumible, de la massificació del territori ni dels recursos existents per cobrir la demanda. Créixer, créixer i créixer per seguir especulant a l'engròs i viure tots plegats pendents d'un idil·lic futur perfecte que els venedors de fums ens volen fer creure com la felicitat humana assequible a la cantonada. Voldria de veritat ser optimista i transmetre-ho, però no puc, no paren d'empitjorar el medi i la convivència amb una fe cega en els seus objectius. Algú té el remei i que aquest no sigui l'exili o la medicació?