Tres diplomats

Gràcies professor Josep Martí. Hem trobat el seu article exquisidament fi i de lectura imprescindible per poder entendre l'estranya i esotèrica fenomenologia que es dona al nostre poble de Malgrat amb la gent que ocupa càrrecs públics. Regint-ne el seu destí.

Polítics amb graduat escolar

“Entre els cinc primers de la llista aconseguiran sumar un graduat escolar”. Vet aquí un comentari anònim publicat a l’edició digital de La Vanguardia el dia que ens assabentàrem que Celestino Corbacho tornava a Catalunya per incorporar-se a les llistes electorals del PSC. El sarcasme de l’exagerat internauta propicia la rialla i fa rumiar sobre quina formació acadèmica resulta exigible als dirigents polítics i, encara més enllà, quina trajectòria professional és la desitjable abans d’assolir una posició de màxim relleu en l’entramat del poder públic.

No ens l’agaféssim amb paper de fumar. Hi ha titulats superiors als quals no confiaríem ni la presidència de l’escala de veïns. També som sabedors que hi ha molt fals prestigi acumulat a l’empresa privada; el nostre país és tan petit que converteix en gestor d’èxit a qui ha sortit diverses vegades al diari i sap fer correctament el nus d’una corbata de marca.

Ara bé, acceptar que ni estudis ni experiència capaciten automàticament per a regir els destins de la cosa pública no fa desitjable que ens posem en mans de persones que, independentment de les circumstàncies que ho expliquin, només poden aportar, posem per cas, un certificat d’estudis primaris i una trajectòria laboral viscuda, en exclusiva, a redós del partit de torn i l’administració (també de torn).

Hi ha una política, la de partit, que exigeix només instints desperts per saber quin arbre donarà la millor ombra i quin és el vent que acabarà per imposar-se. Aquesta política no demana estudis ni èxits professionals, només la vivacitat d’una guineu. Sempre ha servit per medrar, però existien topalls a partir de certa alçada. L’altra política, la del govern i les institucions, exigia més coses, sobretot preparació. Però això era, com diria el mestre del Priorat, Toni Orensanz, abans quan antes.

Es dirà, que no caben arguments classistes en un món democràtic que ens converteix a tots en electors i elegibles. L’únic que compta, afegiran els benintencionats, és la voluntat de servei públic i la capacitat per guanyar-se la confiança de la gent, independentment del currículum que cadascú arrossegui.

És veritat. Però anotem a peu de pàgina que cada vegada és més gran la munió d’aspirants a ajudar els altres quan encara no han acabat d’ajudar-se a ells mateixos. No hi ha censura possible, res no es pot retreure, només segueixen l’exemple. A casa nostra, quatre consignes i un discurs ideològic, senzillet però ben memoritzat, es convaliden per tot el cicle formatiu de l’Ecole National d’Administration francesa. Aviat, allò que era inimaginable esdevindrà realitat i a la sobretaula d’alguna família s’escoltarà per boca d’un fill que no acceptarà arguments en contra: “no vull seguir estudiant perquè ja sé que de gran vull ser...ministre”.